Orientacions generals per escriure i pronunciar paraules i expressions llatines als mitjans de la CCMA.
Per a informacions més detallades, recomanem l'article d'Antoni Seva Viva vox: Sobre la pronunciació catalana del llatí tardà especialment en textos musicals.
1. Accentuació
El llatí no fa servir accents gràfics.
1.1. Les paraules de dues síl·labes són totes planes. Exemple: rosa.
1.2. En les paraules de més de dues síl·labes, com a norma general l'accent depèn de la quantitat de la penúltima síl·laba:
- si és llarga, la paraula és plana;
- si és breu, la paraula és esdrúixola.
Per saber si és llarga o breu cal consultar el diccionari de llatí i fixar-se en les marques de quantitat:
- llargues: ā, ē, ī, ō, ū;
- breus: ă, ě, ĭ, ŏ, ŭ.
Exemples:
- amicus és plana perquè la i és llarga (diccionari: amīcus);
- dominus és esdrúixola perquè la i és breu (diccionari: domĭnus).
1.3. En general, també forma una síl·laba llarga la vocal que va seguida de dues o més consonants. Exemple: momentum.
2. Models de pronunciació
L'evolució del llatí ha originat diverses tradicions prosòdiques en les diferents regions romàniques.
A grans trets podem parlar de:
2.1. Pronunciació clàssica (o reconstruïda), adoptada en l'àmbit acadèmic.
2.2. Pronunciació eclesiàstica (o italiana), adoptada per l'Església catòlica.
2.3. Pronunciacions pròpies de cada territori. En el nostre cas, pronunciació catalanitzada.
Tot i que tenen característiques comunes, cal aplicar cada model amb coherència.
3. Quadre orientatiu d'aplicació
Pronunciació
clàssica |
Pronunciació
eclesiàstica |
Pronunciació
catalanitzada |
Noms científics (habituals en
documentals i informatius). |
Contextos que vulguin reproduir
una cerimònia catòlica en llatí. |
Llatinismes d'ús comú. |
4. Quadre comparatiu de pronunciacions
Selecció de casos que poden presentar dubtes. Les lletres no incloses es pronuncien com en català.
Norma general: pronunciem les vocals sense neutralitzar. Exemple: alter ego.
Grafia
|
Pronunciació
clàssica |
Pronunciació
eclesiàstica |
Pronunciació
catalanitzada |
Observacions |
| ae |
[ӕ] |
[e] |
En llatí clàssic és un diftong i forma síl·laba llarga.
Exemple: rosae [rósӕ]. |
c + e, i, ae, oe
|
[k] |
[tʃ] |
[s] |
En llatí clàssic la c sona sempre [k], també davant e, i. |
| ch |
[k] |
En qualsevol posició.
Exemple: pulchra [púlkɾa]. |
| g + e, i |
[g] |
[ʤ] |
[ʒ] |
En llatí clàssic sona sempre [g] (com en català gat), també davant e, i. |
| gn |
[gn] |
[ɲ] |
[gn] |
Només en llatí eclesiàstic sona com el dígraf ny català. |
gu
|
[gw] |
La u de gu es pronuncia sempre, també davant e, i. |
| h |
hac muda |
En qualsevol posició.
En llatí eclesiàstic les paraules mihi i nihil són excepcions i sonen amb [k]. |
| i (j) + vocal |
[j] |
Pronunciació de la i consonàntica. |
| ll |
ela geminada |
En la pronunciació catalanitzada se sol reduir a ela simple. |
| oe |
[œ] |
[e] |
En llatí clàssic és un diftong i forma síl·laba llarga. |
| ph |
[f] |
En qualsevol posició.
Exemple: amphora [áɱfoɾa]. |
qu
|
[kw] |
La u de qu es pronuncia sempre, també davant e, i. |
| s |
[s] |
[s] [z] |
En llatí clàssic és sorda en qualsevol posició. |
| th |
[t] |
En qualsevol posició.
Exemple: theatrum [teátɾum]. |
| ti + vocal |
[ti] |
[tsi] |
[si] |
Exemple: gratia.
Clàssic: [gɾátia]. Eclesiàstic: [gɾátsia]. Catalanitzat: [gɾásia]. |
u (v) + vocal
|
[w] |
[v] |
En llatí clàssic, vita sona [wíta].
En la pronunciació catalanitzada se sol reduir a [b]. |
| x |
[ks] |
En qualsevol posició.
Exemple: dixit [díksit]. |
| y |
[i] |
Exemple: pyra [píɾa]. |
| z |
[dz] |
En qualsevol posició, també inicial.
Exemple: zona [dzóna]. |
5. Selecció de casos habituals als mitjans de comunicació:
